Hauran canviat moltes coses de la Tarraco capital de l'Espanya citerior a la Tarragona d'avui?

Per respondre aquesta pregunta necessitava algú que hagi tingut un peu en el passat; un autor de novel·la històrica, en Xulio Ricardo Trigo, per exemple.

Encara que només fa quatre anys que hi viu, en Xulio és ja un tarragoní de tota la vida: s’estima i es coneix la ciutat i n’ha escrit ‘El somni de Tàrraco’, una esplèndida i exitosa novel·la ambientada a l’època en que Octavi August la va convertir en una gran ciutat. Voleu més amor?

Els porxos del segle XIV caracteritzen el carrer Merceria, des de la Catedral fins a la baixada del Patriarca. A l’època medieval hi havia un mercat de verdures; però el que busquem ara és la plaça del Fòrum provincial, centre polític de l’època.

La ruta per Tàrraco és llarga perquè hi ha moltes coses a veure, per això és patrimoni de la humanitat. En Xulio, en ho explica tot metòdicament: del Fòrum anem al Pretori, una torre que allotja les escales que faciliten el pas cap a la ciutat baixa a través del circ, amb el qual està comunicat per passadissos subterranis.

Per cert, el circ tenia una llargada de 325 metres i capacitat per a 30 mil espectadors. Diuen que és un dels més ben conservats d’occident, una joia de l’arquitectura de l‘època.

La meva bici no és una quadriga, d’acord, però no hauria fet el ridícul a les curses que es feien al circ.

Un esprint i a l’altre extrem del circ, davant de les escales de l’ajuntament. Anem a demanar l’autorització del pretor per començar les curses.

A un altre lloc potser haurien flipat, o fins i tot al·lucinat, però com que eren a Tàrraco, els 14 mil espectadors de l’amfiteatre xalaven amb les lluites de gladiadors, amb feres i amb les execucions públiques. Es diu que, el dia que hi van cremar el bisbe Fructuós, hi va haver un ple històric, potser per això, al segle VI s'hi va edificar una basílica visigòtica.

Deixem en Xulio i els seus romans. Com a totes les ciutats portuàries, a la part baixa de Tarragona les coses es veuen d’una altra manera, i la vida te una dimensió diferent, sobre tot de nit.

Quan em van dir que els submarinistes que buscava estaven tres quilòmetres mar endins vaig pensar que hauria de nedar. Per sort només vaig haver de pedalar pel dic de llevant, construït fa més de dos cents anys.

Com que prefereixo estar amb l’aigua al coll que aguantant-me la respiració per sota, vaig anar a buscar en Joan, un autèntic pescador del Serrallo, el barri mariner de Tarragona, perquè m’expliqués com n’és de difícil avui en dia viure d’aquest ofici.

El Serrallo va néixer a finals del XVIII, quan els pescadors que vivien a les barraques de fusta a la platja es van haver de traslladar a tocar del fortí del Francolí.

El Tinglado 1 és avui un espai multifuncional, el dos un centre d’art contemporani, al 4, l’estació marítima, s’hi fan exposicions. El refugi 1 és un espai polivalent per a concerts, i al número 2 hi ha els tallers del Centre d’Estudis Marítims. A més hi ha el Museu del Port. I això per no parlar-vos del port esportiu, de Port Tàrraco, i de mil baretos on la festa acaba quan acaba.

I que es veu a Tarragona quan es va de festa?

La beguda festera de Tarragona es diu Mamadeta, i no és el que us penseu: Es un combinat de Xartreusse verd i groc i granissat de llimona. I punt, que no és poc.

Però us asseguro que jo no la vaig provar, va ser ell el que estava badant i es va tirar damunt meu. Jo creuava un semàfor en verd per a vianants.

Tarragona comença i acaba all mar. I des d’on millor es veu, també en dies rúfols, és al Balcó del Mediterrani.

Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

M’havien dit que Badalona és una ciutat de contrastos acusats i que, per això, costa d’enamorar-s’hi.

Em disposo a comprovar-ho, precisament, a partir d’una zona considerada poc agraïda: el barri de Pomar, format per blocs de promoció pública que l'any 67 va fer la '"Obra Sindical del Hogar" sense ni molestar-se a posar-hi escola. Eren altres temps.

Si a hores d’ara algú creu encara que el Pomar és un barri suburbial és que no ha estat mai ni a un suburbi, ni a Badalona i no sap que, el primer contrast, és tot just uns cent metres en direcció al mar. A tocar de la riera de Canyadó hi ha l’olla on es cou gairebé tot el que podem saber del territori; la redacció de la revista descobrir Catalunya, la que ens mostra el país, com mai no l’hem vist.

Badaloní per accident, en Joan Morales n’està enamorat. Pedalant pel parc de ca l’Arnús mentre ens explica històries locals amb la vehemència de l’amant, la ciutat comença a ensenyar la seva millor cara, i quan remuntem fins el Dalt Vila, un viatge a la Badalona antiga, malgrat els desastres urbanístics, la ciutat ja ens ha atrapat.

Donant la ma a la Baetulo romana, Dalt Vila és una illa enmig del xivarri de la ciutat moderna, un retorn a les arrels, a quan el veïnat sortia al carrer a prendre la fresca i les porters estaven sempre obertes. Aquí ningú no ens pregunta on anem, només ens diuen endavant.

Com que la Baetulo romana és sota els nostres peus, en Morales i jo decidim anar a buscar-la. Al museu de la ciutat saben el camí que porta a Roma, i el seu director en deu tenir les claus, doncs.

Els orígens de la Badalona romana són a l'any 100 a C, però el punt àlgid, quan tenia 15.000 habitants, gràcies a la vinya.

El tablinum era la sala de visites. En un costat hi ha el triclinium o menjador i al costat el cubiculum o dormitori. Al sud de l’atri hi ha quatre habitacions que donen a un peristil o jardí, i al fons hi ha un pati amb tres dipòsits destinats a l’envasament de vi.

Però si els romans van venir-hi atrets per les aigües i els veïns de Pomar pels aiguats, que va fer que la poetessa Carme Guasch s’establís a Badalona i fins i tot que la ciutat li dediqués una plaça. Li ho he de preguntar a la seva filla, l‘escriptora Silvia Soler.

Doncs a aquestes alçades de la pel·lícula, a mi em falta ben poc per quedar completament enlluernat per Badalona.

És clar que sempre hi ha qui s’enlluerna d’altres coses. Per exemple, des de fa 140 anys arreu del món i ha gent enamorada de l’Anís del Mono.

La sales de destil·lació, l’arxiu i el despatx del gerent fan de la fàbrica un museu viu.

El litoral de Badalona, que un dia va acollir turistes en biquini, casetes de bany i berenadors, intenta recuperar ara, amb la construcció de nous barris residencials i d’una marina, el vell imaginari perdut. Hi ha qui diu que viure a Badalona avui és estiuejar tot l’any. M’hi apunto

La Confraria de pescadors encara te 81 barques. L’antiga instal·lació per la descàrrega de petroli és avui un passeig marítim, i els caballets de mar han tornat al blau badaloní. Aquesta és una història llarga de gent i voluntat, dos importants valors de la ciutat.

Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

Com vivien els caçadors i recol·lectors del Neandertal? De quina manera les aigües que travessen la comarca del Pla de l’Estany van influir en la seva vida? Van ser aquestes aigües les que van excavar les coves que els van fer d’abric?

Anem al Parc de les coves prehistòriques de Serinyà i li preguntarem tot això a en Josep Juidias. I de passada també li preguntarem, el camí per anar a Porqueres.

 

A la cova de Moller es va trobar la resta més antiga del parc, un queixal, de fa uns 200.000 anys.

En Josep Juidias ens ha indicat bé, i com que el pla de l’Estany s’assembla força al que el seu nom indica, és a dir una terra plana, no triguem en divisar Santa Maria de Porqueres, una joia del romànic del segle XII molt preuada ja en aquell temps gràcies a que el bisbe Ramon Guisall, espavilat ell, va dictaminar que, tothom que quedés a menys de de 30 passes del temple, estaria en Pau i treva de Déu i ningú no li faria mal. I així es va assegurar la parròquia i ser més ben considerat pels pagesos que no pas els senyors, que els collaven a impostos.

Les terres d’aigua estan plenes de mites i llegendes. On acaba la història i comença la imaginació? Com pot ser que hi hagi petits estanys que apareixen i desapareixen amb els anys? En Carles Feo, tècnic del museu Darder de Banyoles, és un noi ben viu i eixerit tal i com ens han assegurat o és producte de l’imaginari mitològic de l’estany.

 

Quan per fi el puc saludar respiro tranquil. Espero que ell m’expliqui que passa realment amb els estanyols. I a més ens acompanyarà en bici. Em sentiré més segur.

Potser hi ha fades bones pels boscos de ribera i per això hi ha tanta gent que ve a l’estany, o potser és perquè els banyolins saben que tenen un espai natural privilegiat a tocar de casa que molts envegem i que, amb respecte i cura, en poden gaudir. Quan sigui gran vull viure en un lloc amb el patrimoni natural tan ben conservat. Perquè uns tenen tan i altres només tenim totxo? Són millors els banyolins? Um, potser si.

Quan per fi el puc saludar respiro tranquil. Espero que ell m’expliqui que passa realment amb els estanyols. I a més ens acompanyarà en bici. Em sentiré més segur.

Suposo que si us dic que anar al museu Darder em feia una mica d’angúnia no us sorprendreu. Les històries d’éssers vius dissecats mai no m’han emocionant gaire. Per això vaig fer el cor fort quan em van convidar a visitar-lo. I per sort no em vaig trobar res del que la meva imaginació desorbitada sospitava. Uf.

 

La vesant moderna del museu és el centre d’interpretació de l’espai natural de l’estany. Aquí la ciència ja no és històrica, és ben viva i actual. I a mi m’agrada més.

Construït al voltant del monestir, el centre històric de Banyoles és l’origen de la vila medieval. Em deixo perdre pels carrerons fins que surto a la plaça major, de la que ja hi ha documents al segle XII i que avui en dia és un conjunt històric protegit: els plàtans, les voltes, el rec major...i els caganers d’en Lluís Vila.

En Lluís Vila, supervivent de les discussions sobre l’art de fa anys, prefereix l’encant d’un lloc original com les pesqueres de l’estany abans que els cenacles de la cultureta catalana. Jo també, o sigui que li demano que me n’ensenyi una.

Només em queda per veure una espècie de les moltes que poblen l’estany, els practicants de rem del Club Natació Banyoles, i no parlo de llegendes, sinó de realitats amb molt de futur.

Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

La trama de camins i sèquies de l'horta lleidatana fa necessari un guia per la seua complexitat, la Teresa ens acompanya a fer una volta per les rodalies de la ciutat. L'horta és un potent motor econòmic i un pulmó ambiental que li dóna personalitat a la ciutat.

Agafem el camí d'horta, un laberint de més de 600 km on et pots perdre fàcilment i que es troba asfaltat a petició dels pagesos. Els fanàtics de la BTT (Bicicleta tot terreny) tenen moltes dificultats per trobar camins sense asfaltar ja que ara els pagesos van en 4x4.

La Teresa ens Presenta al Josep Barberà, pagès de la zona que ens pot ensenyar molt bé com funciona tot l'entramat agrícola lleidatà. Abans els pagesos recorrien l'horta amb bicicletes velles i mules, ara les bicis són modernes i els tractors fan la feina dels animals. Actualment les rodalies de Lleida combinen el conreu modern amb el de tota la vida, trobem temporers contractats a l'origen o una família que recull els seus propis fruits.

Per que hi hagi fruiters cal aigua, molta i ben distribuïda. Els canals donen vida i amb les sèquies l'aigua arriba als conreus. Però, qui regula el pas de l'aigua? doncs en aquest cas el Jaume Tarragó, sequier encarregat i el seu company Guillem, entre els dos obren i tanquen les comportes de l'aigua.

Distribuir l'aigua, mantenir l'ordre i una planificació estricta. Trobem camps que reguen mitjançant la inundació, el reg a manta es diu. Però, aquest és un sistema en desús que està deixant pas al reg per goteig on s'estalvia molta aigua tot i la despesa econòmica que suposa aquesta tecnologia.

Per la llera canalitzada del Segre arribem a la mitjana, la nineta dels ulls de l'Ester, biòloga que es dedica a observar aquest paratge i els éssers que hi viuen.

Les comportes del canal de Serós han permès que s'estabilitzès una illa fluvial colonitzada per un bosc de ribera molt important. Recorrem aquest bosc fresc que no deixa passar la llum, lliure de visitants i reserva de la fauna. Ens parem a escoltar les aus i ens hi quedaríem molta estona.

Igual que el tour de França, acabem la ruta als Camps Elisis, però de Lleida!

Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

Som a la plaça Vapor Ventalló de Terrassa. A mitjans del segle XIX amb la revolució industrial van aparèixer les fàbriques de vapor, carbó i tèxtils i la ciutat es va convertir en una petita Manchester. L'antiga fàbrica ara és el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya dirigit per l'Eusebi Casanelles.

La xemeneia és el símbol de Terrassa i del museu. Aquí a partir dels 14 anys es treballava entre 10 i 14 hores al dia de dilluns a diumenge amb un salari molt baix. Com a molt diumenge al matí et permetien anar a missa.

Continuem la ruta cap a la serralada de Sant Llorenç de Munt on travessarem el Coll d'Estenalles. No és un coll molt dur però és millor anar acompanyat i ens reunim amb l'Andreu i l'Antonio, membres de la penya Nicky's, la colla ciclista amb més tradició de Catalunya.

Els Nicky's marquen el ritme, apareixen els singles i els canals de terra rogenca, comença la bellesa del parc i la característica principal de Sant Llorenç de Munt. L'Antonio i l'Andreu han fet aquest camí desenes de vegades però confessen, modestament, que mai no s'acaben d'acostumar.

L'Andreu ha de baixar, nosaltres seguim camí de Talamanca a l'ombra dels 1056 metres del Montcau, és un descens espectacular.

Propera parada, el monestir benedictí de Sant Benet de Bages. Aquest temple reconvertit en Món Sant Benet va se restaurat per Caixa Manresa i es serveix de la més moderna tecnologia per tal d'explicar als seus visitants com era la vida benedictina.

Montse Duo també ens acompanya fins a Alícia, el centre de recerca alimentària en l'àmbit científic que es troba molt aprop del monestir.

Els monjos vivien molt bé, menjaven millor i fins i tot feien vi, les civilitzacions posterios ho hem perdut i ara l'Alícia ens ha de reeducar.

Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.