Sobre el bloc

Cada setmana farem una ruta en bicicleta per una carretera secundària... però segur que ens deixarem molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris. O millor, teniu fotografies? Envieu-nos-les al correu del programa carreteressecundaries@xtvl.tv. Esperem que gaudiu de les propostes que us fem!

05/03/10

Temps de pistoles a Barcelona

Barcelona ha estat sempre capital dels moviments socials. La ciutat solidària d’avui neix amb la industrialització i les organitzacions obreres. Però moltes conquestes socials es van guanyar a trets pels carrers, durant una època de lluites entre el Sindicat Únic i de la patronal.

La Vaga de la Canadenca va ser la lluita obrera més important del segle XX. Després de 40 dies i una dura repressió es va arribar a un acord que incloïa l’alliberament dels detinguts, la readmissió dels acomiadats, el pagament dels sous de vint dies i la jornada de vuit hores. Per subscriure l'acord la CNT va convocar una assemblea a les Arenas. Hi van assistir 20000 treballadors.

L’Espanya Industrial era una empresa tèxtil fundada per la família Muntadas l'any 1847, que va esdevenir la primera societat cotonera d'Espanya. A Sants era coneguda com el Vapor Nou. L'any 1880 donava feina a 2.500 persones. L’Espanya Industrial, Can Trinxet o El Vapor Vell: van ser emblemes de les lluites obreres. Aquí naixia la rancúnia per la desmesurada explotació patronal i les deplorables condicions laborals.

Joan Peiró va néixer el 1887 a Sants i va morir afusellat pel franquisme el 1942 a Paterna. Dirigent de la CNT durant l’època del pistolerisme, va arribar ser ministre d'Indústria durant la II República.

L’Andreu Martin, que va néixer a tocar de les Arenes, coneix com pocs la història de Barcelona, i sap que a Sants les idees progressistes de Ferrer i Guàrdia van quallar aviat.

Però l’escenari principal de les lluites entre les bandes de la patronal i del Sindicat Únic van ser els carrers del Raval i Ciutat Vella. Al carrer de la Paloma hi havia la seu de l’ateneu sindicalista, a Tapineria hi havia la seu del Sindicat Lliure, a Regomir van assassinar l’inspector Antonio Espejo, i així fins una llarga llista de 113 morts només en aquesta zona.

Herois del poble o sicaris a sou, entre 1918 i 1923,’ Quan mataven pels carrers’, títol d’una gran novel·la de Joan Oller, Barcelona va viure una de les seves èpoques més convulses.

El cop més dur que va rebre el moviment obrer va ser l’assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Contrari a la violència, la seva mort en un moment clau, va radicalitzar la CNT.

Es podia parlar de terrorisme d’estat, o no hi havia un sistema repressiu institucional organitzat? Cap a on hauria derivat el moviment obrer sense tanta repressió?

Casa Lepoldo ha protagonitzat la vida del Raval des dels temps convulsos de les lluites obreres passant per la prostitució, la reforma urbanística, la immigració i ara el turisme. Essent una casa de menjars econòmics, va viure el pistolerisme.

Continuo buscant escenaris de la ciutat convulsa dels anys vint. Enfilo la bici cap a Arc de Triomf per l’Avinguda de la Catedral, la seu de Foment del Treball, Avinguda Francesc Cambó, carrer dels Metges.

Segueixo pels carrers Carders, dels Tiradors, Comerç, Passeig Pujades...els escenaris de la Barcelona de les lluites obreres són per tot.

Fins i tot l’edifici dels jutjats construir als anys quaranta i avui buit i tancat, te una esperpèntica relació amb el moviment obrer.

Un es fa pistoler per idealisme o per diners? Em cal la opinió de l’Anna Punsí, periodista experta en el tema.

El primer que li cal a un pistoler és una arma, o sigui que vaig a buscar-la. M’han parlat de l’Hugo, un armer professional i de màxima serietat i solvència.

Passejo els meus dubtes pel metro. Serviré jo per fer de pistoler? És una sortida professional per a temps de crisi?

Definitivament no serveixo. L’època del pistolerisme queda enrere. Vull creure que avui som més civilitzats. La violència m’esgarrifa.

carreteressecundaries_reus_mapa
Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

01/03/10

Empordà, l’aigua és la vida

L'aigua és un element essencial en la història i la vida de l'Alt Empordà.

Però Sant Martí d’Empúries era molt vulnerable als atacs, i per això la capital del comptat es va traslladar a Castelló. El mar dona la vida i la treu.

Del primer assentament grec, 600 anys abans de Crist, fins la ciutat d’Empúries la platja i el camí costaner que hi porten van ser protagonistes dels Jocs del 92. Per aquí ens va arribar la civilització grega, les tropes romanes d’Escipió l’Africà, i la flama olímpica.

Emporion o Emporiae, depèn si vareu estudiar grec o llatí, tenia quatre zones: Sant Martí, o ciutat vella, la ciutat grega o ciutat nova, la ciutat romana, situada damunt la greca, i el poblat iber del Indigets.

Esculapi és un fill pròdig d’Empúries. No és que nasqués aquí, els Déus són immortals, és que la seva estàtua, de 2200 anys d’antiguitat, va tornar al lloc on l’havien trobada després que l’any 1909 se l’emportessin a Barcelona.

Amb 900 quilos que pesa no seré jo qui em torni a emportar en la bici el deu de la medicina, o sigui que aquí es queda. Prefereixo pujar al terrat del museu per veure les magnífiques vistes de la badia de Roses que va fer que els grecs inventessin el turisme de platja.

Ja ho se que la gent d’aquí no entenen com altres podem viure en llocs o no fa vent, ho sento, jo de la terra baixa, i no suporto pedalar amb vent. De les maresmes que antigament havien ocupat gairebé tot el litoral de l’Empordà avui només en queden els Aiguamolls, i encara gràcies a que es van poder convertir en parc natural, sinó potser també se’ls hauria endut el vent, el vent de l’especulació, vull dir.

4800 hectàrees de zones humides, conreus d’arròs, dunes i llacunes com la que anem a veure fan dels Aiguamolls un territori potent que reforça la personalitat de l’Empordà.

Jo no he vist ni un pardal, però diuen que als Aiguamolls hi ha 327 espècies d’aus com cigonyes, bernats pescaires, fotges, ànecs. Ah, i ara també hi ha llúdrigues!

La història dels Aiguamolls de l’Empordà és un seguit de lluites populars durant els anys setanta per evitar que la construcció d’Empuriabrava acabés amb aquest paradís de la diversitat. L’any 1983 el Parlament de Catalunya va acordar protegir-los, i fins avui.

Quan m’han dit que em trobaria una palanca per creuar el riu no m’imaginava aquesta mena de pont sobre el riu Kwai.

La urbanització d’Empuriabrava és la versió postmoderna del comptat d’Empúries: port, aeroport, golf, tennis, futbol, hípica, submarinisme...ja ho haurien volgut els grecs.

Jo també ho vull, o sigui que buscaré una immobiliària, que no en falten.

Trenta quilòmetres de canals potser és massa aigua per mi, m’hauria de treure el títol de patró, comprar-me un iot... Uf, massa feina. Millor deixo que gaudeixin d’Empuriabrava els francesos, els alemanys i algú que altre que hi va a fer negocis; en fi.

Torno a la bici ara que el vent minva i pedalo terra endins, però no per això faltada d’aigua, al contrari.

Al bell mig del poble, dins una finca envoltada de jardins camí de Sant Pere de Rodes, hi ha les fonts del Carme i de l’Escaire, de les que brolla sense aturador aquesta aigua amb un punt de gas natural que la fan única al país.

Una planta embotelladors no és més que un minuciós ballet d’ampolles de vidre gronxades per la maquinària; un joc fascinant per la vista, però que encara fa venir més set.

carreteressecundaries_reus_mapa
Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

22/02/10

De Reus al món

Amb més de 2000 hores de vol anuals i 265 socis, a l’aeroclub de Reus, fundat l‘any 1935 i continuador de la tradició aeronàutica, només li faltava algú que es fes ell mateix els avions, és: l’Alfons Hernández.

L'antic hangar militar construït l’any 1937 per enginyers soviètics, és en procés avançat de restauració gràcies al suport institucional. Aquí hi haurà un espai dedicat al museu de la història de l'aviació a Reus. En Ramon Tàpias, portaveu de l’aeroclub, ens l’ensenya orgullós.

M’havien parlat d’una empresa de Reus on el guarda jurat és un robot. No m’ho vaig creure, ja ho tinc això de ser un incrèdul, i vaig anar-ho a comprovar personalment. Vaig intentar passar desapercebut, i em van enxampar. Sort que en Josep Maria Nogués, director de Rob Serv, em va salvar.

Mentre que aquí els ordinadors tot just entren a les escoles, al Japó a cada aula hi ha un robot per familiaritzar els escolars amb aquests ginys que fan de tot i bé. No és estrany que els robots de Reus es venguin tant allà, ja em direu on s’haurien de vendre, sinó.

Amb tanta tecnologia, necessitava cultura, humanisme, per això vaig citar en Cèsar Compte al pati de l’institut on el van fer estimar el teatre i, sense saber-ho li van donar feina: ara és el director del centre d’Arts Escèniques de Reus. primer centre públic de producció teatral fora de Barcelona que gestiona els teatres Bartrina i Fortuny.

Al segle XVIII Reus era una gran ciutat. Les muralles es van enderrocar, i el centre es va desplaçar a la Plaça Prim. I amb els diners del tèxtil i l'aiguardent, la burgesia va fer cultura.

El 1905 es va inaugurar el teatre del Centre de Lectura. El 18 Evarist Fàbregas, va convertir-lo en Teatre Bartrina, i el 97 Lluís Pasqual el va reinaugurar.

La burgesia local va obrir l’any 1882 el Teatre Fortuny. Durant un segle pel seu escenari hi va passar de tot, fins que el consorci el va restaurar l’any 1988.

Lluny d’atavismes, avui els teatres de Reus són una mostra de la potència cultural de la ciutat.

Després de donar moltes voltes desafiant la prohibició de circular en bici pel centre, m’han dit que a la plaça del Castell hi ha algú que m’ensenyarà el Reus més modern. Que hi vagi i que pregunti per la Núria Pellissa.

Plaça Mercadal, Carrer Major, carrer de la Font, Plaça de Sant Pere, plaça de la Serp, plaça de les Peixateries Velles...tots els racons del centre de Reus són una ruta que ens porta a una de les cases més antigues i nobles de la ciutat. Aquí passa alguna cosa, són els fills esbojarrats i ‘juantxistes’ de la burgesia local. La generació perduda.

carreteressecundaries_reus_mapa
Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

12/02/10

Maresme: de l’hort a l’oci

El litoral del Maresme, amb una agricultura de qualitat hereva de la tradició romana, conviu de fa molts anys amb el turisme i l’oci, fill del creixement econòmic dels seixanta. Com es suporten l’hort i els hotels i apartaments?

Aquesta és la pregunta que em corseca mentre pedalo cap a El Masnou fent equilibris per l’estret passeig marítim.

La Cisa, a Premià de Dalt, és el més popular dels santuaris de tradició marinera del litoral. Diu la tradició que, al segle XIII, una pastora va trobar-se una imatge d’una verge bruna en una cova, però mossèn Josep Colomer te una visió més racional de la història.

La via dona voltes, i el líder històric d’Unió de Pagesos va haver d’abandonar el seu mas al Pla d’en Boet de Mataró, la zona més fèrtil del litoral, per instal·lar-se muntanya amunt, on els equipaments no han arribat, per ara.

Com tots els pagesos, en Pep Riera és un supervivent. Les seves bledes són un tresor, us ho dic amb experiència gustativa, però en aquest país la terra només és bona per a construir-hi.
I això no és nou d’ara, a primers de segle XX l’estiueig es va posar de moda.

Per l’ajuntament de Mataró el tram feia nosa als cotxes, allò va acabar amb el mitjà de transport. Les riuades del 65 només van ser una excusa per tancar-lo.

No podeu dir que coneixeu la costa si no s’heu anat mai a Calella. Aquí es va inventar el turisme modern: el d’hotel, tour operador, platja, sangria, curset accelerat detauromàquia, discoteca i a dormir la mona. Primer van ser els alemanys, després el fals  mite de les sueques (connais pas), els italians...i ara? He de trobar algú que m’expliqui cap a on va Calella avui. M’han parlat d’en Josep Mª Juhé, a veure.

La platja ample i sorrenca que comença a Calella és de les millors del litoral, com ho demostra el certificat europeu de qualitat de la platja de Garbí, la primera del país en aconseguir-lo.

Tot mite te una llegenda, i la de Calella parla d’uns alemanys perduts i avariats pels carreterots dels seixanta. Així podria haver començat tot.

Turisme a banda, Calella te llocs que mereixen ser pedalats: la plaça de la Constitució, Can Salvador, Can Rodona, Can Galceran, can Giol, Can Bartrina; però jo em quedo amb el passeig Manuel Puigvert, una rambla de mar sota l’ombra dels plàtans amb sorpresa final.

Si les rieres defineixen la personalitat del litoral, les riuades que s’ho emporten tot pel davant han fet famoses aquestes viles a la televisió. Però avui Calella surt a Carreteres secundàries pel contrari: les torrentades ja no s’emportaran mai més ni cotxes, ni badocs. Guiris, aquí esteu segurs.

La costa baixa del Maresme facilita pedalar a trenc ones, però hotels i apartaments ho dificulten. Cal aventurar-se la Tordera és a prop. I allà comença una altra terra.

carreteressecundaries_maresme_mapa
Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

11/02/10

Delta del Llobregat, un parc a tocar de casa

Amb avions o sense, la tenacitat ha demostrat que un parc natural a la porta de casa és possible. I la prova és la multitud d’espècies diferents que l’habiten, algunes de ben curioses.

Quan el Llobregat arriba cansat al delta, un projecte agosarat el fa renéixer i del seu desviament per encabir-hi noves infraestructures en surt l’actual i laberíntic parc. L’Alba Bou, regidora de medi ambient del Prat, hi creu, però.

Un cop desviat el riu dos quilòmetres al sud es van reordenar els espais a protegir del Delta, que van quedar ubicats a la zona de Cal Tet / Ca l’Arana, la platja del Prat, i El Remolar / Filipinnes i els Reguerons a Viladecans.

Com que sempre prefereixo pedalar en bona companyia, li demano a l’Alba si em vol acompanyar per un carril bici que, de tant bo, sembla una autopista, i no ho dic per fer-li la pilota.

Busco l’espai protegit on, segons diu l’Alba, cal passar-hi de puntetes i sense fer soroll.

L’Alba m’ha assegurat que la visita no te pèrdua, i que si segueixo els itineraris dels espais naturals del delta trobaré aguaits i torres mirador per a l’observació de la fauna, la vegetació i el paisatge; però com que m’acabo perdent sempre, prefereixo que sigui la María José Albaladejo, gerent del Consorci per a la Protecció dels Espais Naturals del Delta del Llobregat, qui m’ho ensenyi.

La llacuna de Cal Tet és un prodigi de biodiversitat a tocar de polígons industrials. Es nodreix de l’aigua de la depuradora gràcies a un enginyós sistema d’inundació, però això, els bernats pescaires que hi habiten tan els fa.

Però els corbs marins que m’envolten indiquen clarament que no hi ha miracle que valgui, i que la natura te una inesgotable capacitat de regeneració per vegades que els humans la modifiquem.

Recupero la bici. El cos de carrabiners va ser fidel a la República, i per tant dissolt per Franco, però els del quarter del delta del Llobregat els últims que van intentar aturar les tropes franquistes, vivien en un entorn privilegiat.

Després del mirador de la Brunyola i del quarter de carrabiners, encara que queda per visitar el semàfor, una insòlita edificació que avui serveix de mirador damunt la pineda de la Ricarda i la llacuna de la Margarola. És un lloc desemparat i solitari.

Recupero el carril bici per anar a la platja del Prat, en altres temps un lloc mític de xiringuitos i festa, que avui està en plena transformació. La pineda de can Camins està protegida, o sigui que s’hi ha acabat les paelles, i dels antics xiringuitos aviat no en quedarà ni rastre. Com a mínim l’aigua està neta.

Fins i tot l’antic club de golf s’està transformant en la nova seu del Centre de Recuperació d’Animals Marins. No és que els golfistes s’hagin fet ecologistes, suposo; són els signes del temps.

En Ferran Alegre i la Sílvia Mayo em passegen pels 18 mil metres del nou centre. Hi haurà una clínica, un edifici d’administració i educació; un espai d’estudis postmortem i diferents piscines pel tractament dels exemplars arribats al centre. Un cop guarits, els animals són tornats al mar.

La història diu que al Prat va existir un tipus de gallina rústica de gran qualitat, que a finals del segle XIX va ser millorada espontàniament pels pagesos i que, amb el temps, ha fixat les característiques que donen lloc a la raça del Prat, els de la pota blava, els únic pollastres cent per cent catalans. Ostres quina gana.

Però tot aquest ecosistema al voltant del Delta del Llobregat no existiria si les aigües brutes de les ciutats continuessin abocant-se al riu. Que es fa, doncs amb tot el que llencem wàter avall? Com ho aprofiten els estanys? El Llobregat encara és brut, o això només era una antiga cançó?

La depuradora del Prat és una autèntica ciutat, de l’alegria, diria jo, perquè convertir aigua bruta en neta és per estar-ne content.


Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

Pàgina 3 de 5


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl