Sobre el bloc

Cada setmana farem una ruta en bicicleta per una carretera secundària... però segur que ens deixarem molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris. O millor, teniu fotografies? Envieu-nos-les al correu del programa carreteressecundaries@xtvl.tv. Esperem que gaudiu de les propostes que us fem!

19/03/10

Priorat, la vida entre vinyes 2

Al programa anterior vaig visitar el celler cooperatiu de Falset, una de les set catedrals del vi projectat per Cèsar Martinell l’any 1919 i que els propis pagesos van aixecar amb les seves mans després de treballar tot el dia al tros.

Amb una bona copa de Castell de Falset, per passar el fred, vaig pedalar alegrement amb la gent de la Penya Ciclista Priorat Cap a Gratallops, les dues Vilelles i Scala Dei.

 

Tot i el fred va ser una agradable ruta entre vinyes. La carretera puja i baixa sense aturador, i els companys de pedal tiraven de valent, però en cap moment em vaig despenjar del grup. “No estem en forma”, anaven dient, “no entrenem amb aquest fred”. Fia-te’n. Sort que no me’ls vaig creure i de que el vi havia tingut efectes dopants. Les rampes de pujada a Gratallops són prou dures per llençar atacs.

Però jo havia estat citat a les antigues mines de plom de Bellmunt. La Gemma Barceló em va ensenyar el museu, me’n va explicar la història i em va convidar a baixar a sota terra. No hauria d’haver acceptat.

La Mina Eugènia va ser la més important. Te 20 plantes subterrànies que baixen a 620 m de profunditat i 14 Km de galeries. Em calia més que un bon guia si volia sortir-ne ben parat.

Al segle XX el Priorat va ser un dels centres miners més importants de Catalunya i el primer en l’explotació del mineral de plom. La conca s’estenia pels termes de Bellmunt del Priorat i El Molar, amb una vintena de mines.

I l’empresa Minas del Priorato va construir-hi una colònia per donar cabuda a la nombrosa mà d’obra que arribava de tot l’estat.

Em vareu veure entrar a la mina i mai més no sabut res més de mi. I que heu fet? Algú ha trucat als mossos per què em busquin? És així com agraïu les estones de simpàtic entreteniment amb que us delecto? Sort que tinc recursos per sortir-me’n de les situacions més difícils i trobar la llum del dia.

Però ni mines ni cooperatives, si algú va ser realment l’amo del Priorat durant set segles, poca broma, aquest va ser el prior de la Cartoixa d’Escala Dei. I com que és de ben educat postrar-se davant els poderosos, doncs cap a allà que vaig.

El problema és que, amb la desamortització de 1835, veient que ho perdrien tot, els monjos van abandonar la Cartoixa d’un dia per altre.

Els monjos cartoixans van venir de Provença a fundar aquí la primera cartoixa de la Península Ibèrica. Van triar aquest lloc al peu del Montsant on un pastor hi havia somiat àngels pujant al cel per una escala, d’aquí el nom Escaladei.

En dos anys la majestuosa cartoixa es va convertir en un munt de ruïnes pel saqueig dels pagesos farts de pagar delmes i d’estar sotmesos. Avui és un monument que es pot visitar fent un recorregut comentat pels claustres, l’església i la cela reconstruïda que heu vist.

Vaig a veure si trobo alguns descendent d’un antic vassall del prior.

Al segle XIX els cellers d’Escala Dei eren dels millors de la comarca, fins que la fil·loxera els va arruïnar. Però l’any 1973 la marca va renéixer i avui fa un dels vins més prestigiosos En Ricard Rofes ens ho explicarà.

Des de la bodega fins els peus del Montsant, en costers de llicorella, Escala Dei produeix vi exclusivament de les 90 hectàrees de vinya de la seva propietat. Per això te el premi Catalonia Trophy" atorgat al concurs "International Wine Challenge”, que el qualifica com el millor vi del Priorat.

carreteressecundaries_reus_mapa


Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

15/03/10

Priorat, la vida entre vinyes 1

No és fàcil viure al Priorat. Una terra aspra, el domini dels cartoixans, la fil·loxera que els va arruïnar, els aiguats de 1994...cal estimar-se la terra per tirar endavant com fan els cooperativistes del Celler de Falset. En Xavier Domènech, el gerent, m’ho explicarà.

A primers de 1919 l’arquitecte Cèsar Martinell va anar a Falset requerit pel Sindicat Agrícola, necessitaven una bodega per la producció dels ceps americans que havien vençut la fil·loxera. Dos mesos després va tornar amb un projecte d’inspiració medieval i arcades parabòliques. La resta ho van fer els cooperativistes: van fer de paletes, de fusters i del que calgués. La primera premsada encara es va fer a l’aire lliure, no hi havia hagut temps de fer la teulada.

El vi fa sang i posa les cames a to, ja em caldrà, perquè he quedat per fer una volta amb la gent de la Penya Ciclista Priorat. I les carreteres no són pas gens planes aquí.

La pujada se les porta, i la colla tiba sense pietat. I és que, encara que no són molts habitants, el Priorat és terra d’afeccionats al ciclisme. Ells van ser els organitzadors dels campionats de Catalunya de ciclisme en ruta l’any 2009, i enguany una etapa de la Volta a Catalunya recorre tots els municipis de la comarca.

I encara que diguin allò que tots els ciclistes diuen sempre, que no estan en forma, jo arribo a Gratallops fent la goma.

Seguim la ruta per la Viella Baixa i la Vilella Alta camí d’Scala Dei, un trencacames entre vinyes i cellers.

Jo hauria continuat pedalant, però m’espera la Gemma Barceló per visitar les mines de Bellmunt, que ara són un museu, però que van ser font de riquesa fins 40 anys.

La Mina Eugènia va ser la més important per les dimensions i rendiment extractiu. Te 20 plantes subterrànies que baixen a 620 m de profunditat i un entramat de 14 Km de galeries.

Em podrien haver ensenyat el majestuós edifici modernista de la Casa de les Mines, on vivia el director i hi havia les oficines, però no, cap a sota terra a buscar plom.

Tindrà sortida aquesta carretera secundària sota terra? Podrem tornar a veure les vinyes del Priorat i a pedalar amb els col·legues de la Penya ciclista?

Jo no em perdria el pròxim programa. I si no surto d’aquí dins truqueu al 112, sisplau.

 

carreteressecundaries_reus_mapa
Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

05/03/10

Temps de pistoles a Barcelona

Barcelona ha estat sempre capital dels moviments socials. La ciutat solidària d’avui neix amb la industrialització i les organitzacions obreres. Però moltes conquestes socials es van guanyar a trets pels carrers, durant una època de lluites entre el Sindicat Únic i de la patronal.

La Vaga de la Canadenca va ser la lluita obrera més important del segle XX. Després de 40 dies i una dura repressió es va arribar a un acord que incloïa l’alliberament dels detinguts, la readmissió dels acomiadats, el pagament dels sous de vint dies i la jornada de vuit hores. Per subscriure l'acord la CNT va convocar una assemblea a les Arenas. Hi van assistir 20000 treballadors.

L’Espanya Industrial era una empresa tèxtil fundada per la família Muntadas l'any 1847, que va esdevenir la primera societat cotonera d'Espanya. A Sants era coneguda com el Vapor Nou. L'any 1880 donava feina a 2.500 persones. L’Espanya Industrial, Can Trinxet o El Vapor Vell: van ser emblemes de les lluites obreres. Aquí naixia la rancúnia per la desmesurada explotació patronal i les deplorables condicions laborals.

Joan Peiró va néixer el 1887 a Sants i va morir afusellat pel franquisme el 1942 a Paterna. Dirigent de la CNT durant l’època del pistolerisme, va arribar ser ministre d'Indústria durant la II República.

L’Andreu Martin, que va néixer a tocar de les Arenes, coneix com pocs la història de Barcelona, i sap que a Sants les idees progressistes de Ferrer i Guàrdia van quallar aviat.

Però l’escenari principal de les lluites entre les bandes de la patronal i del Sindicat Únic van ser els carrers del Raval i Ciutat Vella. Al carrer de la Paloma hi havia la seu de l’ateneu sindicalista, a Tapineria hi havia la seu del Sindicat Lliure, a Regomir van assassinar l’inspector Antonio Espejo, i així fins una llarga llista de 113 morts només en aquesta zona.

Herois del poble o sicaris a sou, entre 1918 i 1923,’ Quan mataven pels carrers’, títol d’una gran novel·la de Joan Oller, Barcelona va viure una de les seves èpoques més convulses.

El cop més dur que va rebre el moviment obrer va ser l’assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Contrari a la violència, la seva mort en un moment clau, va radicalitzar la CNT.

Es podia parlar de terrorisme d’estat, o no hi havia un sistema repressiu institucional organitzat? Cap a on hauria derivat el moviment obrer sense tanta repressió?

Casa Lepoldo ha protagonitzat la vida del Raval des dels temps convulsos de les lluites obreres passant per la prostitució, la reforma urbanística, la immigració i ara el turisme. Essent una casa de menjars econòmics, va viure el pistolerisme.

Continuo buscant escenaris de la ciutat convulsa dels anys vint. Enfilo la bici cap a Arc de Triomf per l’Avinguda de la Catedral, la seu de Foment del Treball, Avinguda Francesc Cambó, carrer dels Metges.

Segueixo pels carrers Carders, dels Tiradors, Comerç, Passeig Pujades...els escenaris de la Barcelona de les lluites obreres són per tot.

Fins i tot l’edifici dels jutjats construir als anys quaranta i avui buit i tancat, te una esperpèntica relació amb el moviment obrer.

Un es fa pistoler per idealisme o per diners? Em cal la opinió de l’Anna Punsí, periodista experta en el tema.

El primer que li cal a un pistoler és una arma, o sigui que vaig a buscar-la. M’han parlat de l’Hugo, un armer professional i de màxima serietat i solvència.

Passejo els meus dubtes pel metro. Serviré jo per fer de pistoler? És una sortida professional per a temps de crisi?

Definitivament no serveixo. L’època del pistolerisme queda enrere. Vull creure que avui som més civilitzats. La violència m’esgarrifa.

carreteressecundaries_reus_mapa
Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

01/03/10

Empordà, l’aigua és la vida

L'aigua és un element essencial en la història i la vida de l'Alt Empordà.

Però Sant Martí d’Empúries era molt vulnerable als atacs, i per això la capital del comptat es va traslladar a Castelló. El mar dona la vida i la treu.

Del primer assentament grec, 600 anys abans de Crist, fins la ciutat d’Empúries la platja i el camí costaner que hi porten van ser protagonistes dels Jocs del 92. Per aquí ens va arribar la civilització grega, les tropes romanes d’Escipió l’Africà, i la flama olímpica.

Emporion o Emporiae, depèn si vareu estudiar grec o llatí, tenia quatre zones: Sant Martí, o ciutat vella, la ciutat grega o ciutat nova, la ciutat romana, situada damunt la greca, i el poblat iber del Indigets.

Esculapi és un fill pròdig d’Empúries. No és que nasqués aquí, els Déus són immortals, és que la seva estàtua, de 2200 anys d’antiguitat, va tornar al lloc on l’havien trobada després que l’any 1909 se l’emportessin a Barcelona.

Amb 900 quilos que pesa no seré jo qui em torni a emportar en la bici el deu de la medicina, o sigui que aquí es queda. Prefereixo pujar al terrat del museu per veure les magnífiques vistes de la badia de Roses que va fer que els grecs inventessin el turisme de platja.

Ja ho se que la gent d’aquí no entenen com altres podem viure en llocs o no fa vent, ho sento, jo de la terra baixa, i no suporto pedalar amb vent. De les maresmes que antigament havien ocupat gairebé tot el litoral de l’Empordà avui només en queden els Aiguamolls, i encara gràcies a que es van poder convertir en parc natural, sinó potser també se’ls hauria endut el vent, el vent de l’especulació, vull dir.

4800 hectàrees de zones humides, conreus d’arròs, dunes i llacunes com la que anem a veure fan dels Aiguamolls un territori potent que reforça la personalitat de l’Empordà.

Jo no he vist ni un pardal, però diuen que als Aiguamolls hi ha 327 espècies d’aus com cigonyes, bernats pescaires, fotges, ànecs. Ah, i ara també hi ha llúdrigues!

La història dels Aiguamolls de l’Empordà és un seguit de lluites populars durant els anys setanta per evitar que la construcció d’Empuriabrava acabés amb aquest paradís de la diversitat. L’any 1983 el Parlament de Catalunya va acordar protegir-los, i fins avui.

Quan m’han dit que em trobaria una palanca per creuar el riu no m’imaginava aquesta mena de pont sobre el riu Kwai.

La urbanització d’Empuriabrava és la versió postmoderna del comptat d’Empúries: port, aeroport, golf, tennis, futbol, hípica, submarinisme...ja ho haurien volgut els grecs.

Jo també ho vull, o sigui que buscaré una immobiliària, que no en falten.

Trenta quilòmetres de canals potser és massa aigua per mi, m’hauria de treure el títol de patró, comprar-me un iot... Uf, massa feina. Millor deixo que gaudeixin d’Empuriabrava els francesos, els alemanys i algú que altre que hi va a fer negocis; en fi.

Torno a la bici ara que el vent minva i pedalo terra endins, però no per això faltada d’aigua, al contrari.

Al bell mig del poble, dins una finca envoltada de jardins camí de Sant Pere de Rodes, hi ha les fonts del Carme i de l’Escaire, de les que brolla sense aturador aquesta aigua amb un punt de gas natural que la fan única al país.

Una planta embotelladors no és més que un minuciós ballet d’ampolles de vidre gronxades per la maquinària; un joc fascinant per la vista, però que encara fa venir més set.

carreteressecundaries_reus_mapa
Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

22/02/10

De Reus al món

Amb més de 2000 hores de vol anuals i 265 socis, a l’aeroclub de Reus, fundat l‘any 1935 i continuador de la tradició aeronàutica, només li faltava algú que es fes ell mateix els avions, és: l’Alfons Hernández.

L'antic hangar militar construït l’any 1937 per enginyers soviètics, és en procés avançat de restauració gràcies al suport institucional. Aquí hi haurà un espai dedicat al museu de la història de l'aviació a Reus. En Ramon Tàpias, portaveu de l’aeroclub, ens l’ensenya orgullós.

M’havien parlat d’una empresa de Reus on el guarda jurat és un robot. No m’ho vaig creure, ja ho tinc això de ser un incrèdul, i vaig anar-ho a comprovar personalment. Vaig intentar passar desapercebut, i em van enxampar. Sort que en Josep Maria Nogués, director de Rob Serv, em va salvar.

Mentre que aquí els ordinadors tot just entren a les escoles, al Japó a cada aula hi ha un robot per familiaritzar els escolars amb aquests ginys que fan de tot i bé. No és estrany que els robots de Reus es venguin tant allà, ja em direu on s’haurien de vendre, sinó.

Amb tanta tecnologia, necessitava cultura, humanisme, per això vaig citar en Cèsar Compte al pati de l’institut on el van fer estimar el teatre i, sense saber-ho li van donar feina: ara és el director del centre d’Arts Escèniques de Reus. primer centre públic de producció teatral fora de Barcelona que gestiona els teatres Bartrina i Fortuny.

Al segle XVIII Reus era una gran ciutat. Les muralles es van enderrocar, i el centre es va desplaçar a la Plaça Prim. I amb els diners del tèxtil i l'aiguardent, la burgesia va fer cultura.

El 1905 es va inaugurar el teatre del Centre de Lectura. El 18 Evarist Fàbregas, va convertir-lo en Teatre Bartrina, i el 97 Lluís Pasqual el va reinaugurar.

La burgesia local va obrir l’any 1882 el Teatre Fortuny. Durant un segle pel seu escenari hi va passar de tot, fins que el consorci el va restaurar l’any 1988.

Lluny d’atavismes, avui els teatres de Reus són una mostra de la potència cultural de la ciutat.

Després de donar moltes voltes desafiant la prohibició de circular en bici pel centre, m’han dit que a la plaça del Castell hi ha algú que m’ensenyarà el Reus més modern. Que hi vagi i que pregunti per la Núria Pellissa.

Plaça Mercadal, Carrer Major, carrer de la Font, Plaça de Sant Pere, plaça de la Serp, plaça de les Peixateries Velles...tots els racons del centre de Reus són una ruta que ens porta a una de les cases més antigues i nobles de la ciutat. Aquí passa alguna cosa, són els fills esbojarrats i ‘juantxistes’ de la burgesia local. La generació perduda.

carreteressecundaries_reus_mapa
Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

Pàgina 1 de 1


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl