Sobre el bloc

Cada setmana farem una ruta en bicicleta per una carretera secundària... però segur que ens deixarem molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris. O millor, teniu fotografies? Envieu-nos-les al correu del programa carreteressecundaries@xtvl.tv. Esperem que gaudiu de les propostes que us fem!

09/04/10

Olot, quinze mil anys després

Avui els volcans són un argument comercial per a la Garrotxa: per la gentada que els va a visitar, per la cuina feta amb productes autòctons i perquè, que carai, quantes zones volcàniques coneixeu a Catalunya?

La colada de lava del volcà Croscat va crear un territori accidentat que tanca una plana damunt la qual s’hi assenta una extensió de faigs d’una bellesa exultant: la fageda d’en Jordà. Us imagineu on és la cooperativa la Fageda?

Un grup de professionals de la psiquiatria va crear l’any 1982 una cooperativa per donar feina els discapacitats psíquics de la comarca. Avui la gent de la Fageda, no només fa uns iogurts, cremes i flams, exquisits, sinó que se saben útils. No hi ha millor teràpia.

Aquestes 500 vaques fan més de 30 milions de iogurts a l’any, que vol dir uns 9 milions d’euros. I tant tranquil·les elles.

A les 15 hectàrees de la finca es fabrica i s’envasa, es fa teràpia, hi ha un viver forestal, una secció de jardineria i un lloc no apte per a llépols.

Jo els vull tastar!

Que tenen a veure els fesols de Santa Pau, el farro, el fajol o les patates de la vall d’en Bas? La terra volcànica, és clar. Per això l’any 1994 un grup de restaurants es van inventar la cuina volcànica per promoure els productes de la terra. En Joan Massegur, de l’hostal dels Ossos, és el president de l’associació d’aquesta cuina.

Jo sóc dels que, quan el criden a taula, no s’ho fa dir dues vegades. Però és que,a més, amb la pinta que fa això de la cuina volcànica....

 

Pedalar amb l’estómac ple no és recomanable. Espero que en Josep Maria Prats, el director del parc natural de la zona volcànica de la Garrotxa, no vagi molt fort.

 

Amb 15 mil hectàrees, 11 municipis i 26 reserves naturals, aquesta és la millor zona volcànica de la península. Són 40 cons i més de 20 colades que fan que el paisatge sigui exuberant, i ple de turistes i escolars, que també són espècies protegides.

Busquem el Croscat, el volcà més gran de la Península, un fenomen estrombolià quan bramulava ara fa uns 11 mil anys, res, quatre dies.

La fama es guanya amb suor, deia la profe de la sèrie Fama, a la Garrotxa es guanya amb litres per metre quadrat.

En Xavier va seguir el negoci familiar per casualitat i avui fabrica 200 mil litres de ratafia cada any.

No pateixin. Entre aquesta seqüència i l’anterior han passat dues hores. Dono zero. Puc conduir.

 

carreteressecundaries_collserola_mapa


Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

29/03/10

Totes les espècies de Collserola

Des del Pla de les Maduixeres, més amunt del tramvia blau, fins la plaça Mireia, a Esplugues, són 9 quilòmetres i un desnivell inapreciable, però el Passeig de les aigües és un món.

L’antic traçat d’una conducció d’aigua, d’aquí el nom, és avui freqüentat per espècies de tota mena. Recorre’l és una experiència etnogràfica digna d’un científic.

Refuso la invitació els ryder’s a baixar amb ells, encara m’obriria el cap. Prefereixo l‘actitud contemplativa de la ciutat a cop suau de pedal i vigilant no atropellar un fotinguero, una altra espècie característica.

El que si que accepto és la invitació a esmorzar; aquí no hi ha perill de prendre mal. O si?

En Josep Moscardó treballa tant a l’estudi com a l’aire lliure , és un creador mediterrani, cosa que es veu en la pintura, en els temes, en la llum, en el traç i en els colors. Vieu com a la carretera de les aigües hi ha de tot?

En Marc Ros coneix Barcelona com pocs, és per això que no és difícil trobar-se’l per tot, també a Collserola. Fa anys ell va ser un dels introductors de la bicicleta de muntanya a Catalunya, i és d’aquests que, per molt que volti el món, sempre torna al born. Born to run, és clar.

Amb 512 metres, el Tibidabo és el turó més alt de Collserola. El Parc, que inclou nou municipis, és una illa verda de més de 8.000 ha. enmig d'una de les zones urbanes més denses de la mediterrània. I on hi ha gent cal un bar, en Marc ja el veu.

A més d’en Marc, Collserola te altres noms propis, com el de l’enginyer Carles Emili Muntanyès, a qui se li va acudir posar un trenet per dins el túnel de la mina Grott.

El pantà de Vallvidrera és un indret molt desconegut i amb un punt de misteri. Pugem fins la presa per que en Pep Mascaró, arquitecte del Centre Gestor de la Muntanya de Collserola que ha participat en la recuperació del Pantà ens expliqui aquesta història.

Projectat per Elies Rogent amb una capacitat de 18.000m3, el pantà de Vallvidrera es va inaugurar l’any 1864 per subministrar aigua a Sarrià. El que avui és un lloc magnífic per passejar va estar anys abandonat.

Tot i que durant molts anys va estar abandonada, ara s'ha convertit en un espai tranquil per passejar i gaudir del paisatge i de la natura. Un dels millors camins per accedir-hi és des de la plaça de Mina Grott i el camí del pantà.

La presa té 50 metres de llargària per 3 d’amplada i 15 metres d’alçada. Avui en dia és territori de la granota verda, la reineta o els gripaus.

Com que avui vaig de naturalista amateur, deixo la fauna per buscar la flora, la dels vivers de can Borni, un altre racó insòlit de Collserola.

El projecte del gran paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí s’inspirava en els jardins romans i àrabs. La restauració ha respectat aquests criteris.

Si penseu que quan plou els jardins perden bellesa, és que no coneixeu aquests de can Borni.

S'han condicionat les plataformes destinades al viver, s'han refet els murets de pedra seca i les fonts i canals d'aigua. Avui can Borni és un espai amb un encant entranyable on es pot gaudir de la passejada encara que plogui.

Parlar de Collserola és parlar de l’esbarjo popular. D’aplecs, dinars i trobades a la fresca de la marinada. I on anava la gent a dinar? als merenderos. Situat en un punt alt, amb unes vistes impressionants, Can Martí era un d’aquests merenderos de tota la vida. El fundador era un home emprenedor i sempre havia somiat convertir el seu modest llogarret en un restaurant.. Aquesta idea la va poder tirar endavant l’any 1987. I avui can Martí és un punt de trobada de totes les espècies que habiten el parc.

La pluja, el fred i la gana em fan estimar encara més aquest bell indret. Ja se sap que un ha de tornar sempre a casa, però...

 

carreteressecundaries_collserola_mapa


Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

19/03/10

Priorat, la vida entre vinyes 2

Al programa anterior vaig visitar el celler cooperatiu de Falset, una de les set catedrals del vi projectat per Cèsar Martinell l’any 1919 i que els propis pagesos van aixecar amb les seves mans després de treballar tot el dia al tros.

Amb una bona copa de Castell de Falset, per passar el fred, vaig pedalar alegrement amb la gent de la Penya Ciclista Priorat Cap a Gratallops, les dues Vilelles i Scala Dei.

 

Tot i el fred va ser una agradable ruta entre vinyes. La carretera puja i baixa sense aturador, i els companys de pedal tiraven de valent, però en cap moment em vaig despenjar del grup. “No estem en forma”, anaven dient, “no entrenem amb aquest fred”. Fia-te’n. Sort que no me’ls vaig creure i de que el vi havia tingut efectes dopants. Les rampes de pujada a Gratallops són prou dures per llençar atacs.

Però jo havia estat citat a les antigues mines de plom de Bellmunt. La Gemma Barceló em va ensenyar el museu, me’n va explicar la història i em va convidar a baixar a sota terra. No hauria d’haver acceptat.

La Mina Eugènia va ser la més important. Te 20 plantes subterrànies que baixen a 620 m de profunditat i 14 Km de galeries. Em calia més que un bon guia si volia sortir-ne ben parat.

Al segle XX el Priorat va ser un dels centres miners més importants de Catalunya i el primer en l’explotació del mineral de plom. La conca s’estenia pels termes de Bellmunt del Priorat i El Molar, amb una vintena de mines.

I l’empresa Minas del Priorato va construir-hi una colònia per donar cabuda a la nombrosa mà d’obra que arribava de tot l’estat.

Em vareu veure entrar a la mina i mai més no sabut res més de mi. I que heu fet? Algú ha trucat als mossos per què em busquin? És així com agraïu les estones de simpàtic entreteniment amb que us delecto? Sort que tinc recursos per sortir-me’n de les situacions més difícils i trobar la llum del dia.

Però ni mines ni cooperatives, si algú va ser realment l’amo del Priorat durant set segles, poca broma, aquest va ser el prior de la Cartoixa d’Escala Dei. I com que és de ben educat postrar-se davant els poderosos, doncs cap a allà que vaig.

El problema és que, amb la desamortització de 1835, veient que ho perdrien tot, els monjos van abandonar la Cartoixa d’un dia per altre.

Els monjos cartoixans van venir de Provença a fundar aquí la primera cartoixa de la Península Ibèrica. Van triar aquest lloc al peu del Montsant on un pastor hi havia somiat àngels pujant al cel per una escala, d’aquí el nom Escaladei.

En dos anys la majestuosa cartoixa es va convertir en un munt de ruïnes pel saqueig dels pagesos farts de pagar delmes i d’estar sotmesos. Avui és un monument que es pot visitar fent un recorregut comentat pels claustres, l’església i la cela reconstruïda que heu vist.

Vaig a veure si trobo alguns descendent d’un antic vassall del prior.

Al segle XIX els cellers d’Escala Dei eren dels millors de la comarca, fins que la fil·loxera els va arruïnar. Però l’any 1973 la marca va renéixer i avui fa un dels vins més prestigiosos En Ricard Rofes ens ho explicarà.

Des de la bodega fins els peus del Montsant, en costers de llicorella, Escala Dei produeix vi exclusivament de les 90 hectàrees de vinya de la seva propietat. Per això te el premi Catalonia Trophy" atorgat al concurs "International Wine Challenge”, que el qualifica com el millor vi del Priorat.

carreteressecundaries_reus_mapa


Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

15/03/10

Priorat, la vida entre vinyes 1

No és fàcil viure al Priorat. Una terra aspra, el domini dels cartoixans, la fil·loxera que els va arruïnar, els aiguats de 1994...cal estimar-se la terra per tirar endavant com fan els cooperativistes del Celler de Falset. En Xavier Domènech, el gerent, m’ho explicarà.

A primers de 1919 l’arquitecte Cèsar Martinell va anar a Falset requerit pel Sindicat Agrícola, necessitaven una bodega per la producció dels ceps americans que havien vençut la fil·loxera. Dos mesos després va tornar amb un projecte d’inspiració medieval i arcades parabòliques. La resta ho van fer els cooperativistes: van fer de paletes, de fusters i del que calgués. La primera premsada encara es va fer a l’aire lliure, no hi havia hagut temps de fer la teulada.

El vi fa sang i posa les cames a to, ja em caldrà, perquè he quedat per fer una volta amb la gent de la Penya Ciclista Priorat. I les carreteres no són pas gens planes aquí.

La pujada se les porta, i la colla tiba sense pietat. I és que, encara que no són molts habitants, el Priorat és terra d’afeccionats al ciclisme. Ells van ser els organitzadors dels campionats de Catalunya de ciclisme en ruta l’any 2009, i enguany una etapa de la Volta a Catalunya recorre tots els municipis de la comarca.

I encara que diguin allò que tots els ciclistes diuen sempre, que no estan en forma, jo arribo a Gratallops fent la goma.

Seguim la ruta per la Viella Baixa i la Vilella Alta camí d’Scala Dei, un trencacames entre vinyes i cellers.

Jo hauria continuat pedalant, però m’espera la Gemma Barceló per visitar les mines de Bellmunt, que ara són un museu, però que van ser font de riquesa fins 40 anys.

La Mina Eugènia va ser la més important per les dimensions i rendiment extractiu. Te 20 plantes subterrànies que baixen a 620 m de profunditat i un entramat de 14 Km de galeries.

Em podrien haver ensenyat el majestuós edifici modernista de la Casa de les Mines, on vivia el director i hi havia les oficines, però no, cap a sota terra a buscar plom.

Tindrà sortida aquesta carretera secundària sota terra? Podrem tornar a veure les vinyes del Priorat i a pedalar amb els col·legues de la Penya ciclista?

Jo no em perdria el pròxim programa. I si no surto d’aquí dins truqueu al 112, sisplau.

 

carreteressecundaries_reus_mapa
Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

05/03/10

Temps de pistoles a Barcelona

Barcelona ha estat sempre capital dels moviments socials. La ciutat solidària d’avui neix amb la industrialització i les organitzacions obreres. Però moltes conquestes socials es van guanyar a trets pels carrers, durant una època de lluites entre el Sindicat Únic i de la patronal.

La Vaga de la Canadenca va ser la lluita obrera més important del segle XX. Després de 40 dies i una dura repressió es va arribar a un acord que incloïa l’alliberament dels detinguts, la readmissió dels acomiadats, el pagament dels sous de vint dies i la jornada de vuit hores. Per subscriure l'acord la CNT va convocar una assemblea a les Arenas. Hi van assistir 20000 treballadors.

L’Espanya Industrial era una empresa tèxtil fundada per la família Muntadas l'any 1847, que va esdevenir la primera societat cotonera d'Espanya. A Sants era coneguda com el Vapor Nou. L'any 1880 donava feina a 2.500 persones. L’Espanya Industrial, Can Trinxet o El Vapor Vell: van ser emblemes de les lluites obreres. Aquí naixia la rancúnia per la desmesurada explotació patronal i les deplorables condicions laborals.

Joan Peiró va néixer el 1887 a Sants i va morir afusellat pel franquisme el 1942 a Paterna. Dirigent de la CNT durant l’època del pistolerisme, va arribar ser ministre d'Indústria durant la II República.

L’Andreu Martin, que va néixer a tocar de les Arenes, coneix com pocs la història de Barcelona, i sap que a Sants les idees progressistes de Ferrer i Guàrdia van quallar aviat.

Però l’escenari principal de les lluites entre les bandes de la patronal i del Sindicat Únic van ser els carrers del Raval i Ciutat Vella. Al carrer de la Paloma hi havia la seu de l’ateneu sindicalista, a Tapineria hi havia la seu del Sindicat Lliure, a Regomir van assassinar l’inspector Antonio Espejo, i així fins una llarga llista de 113 morts només en aquesta zona.

Herois del poble o sicaris a sou, entre 1918 i 1923,’ Quan mataven pels carrers’, títol d’una gran novel·la de Joan Oller, Barcelona va viure una de les seves èpoques més convulses.

El cop més dur que va rebre el moviment obrer va ser l’assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Contrari a la violència, la seva mort en un moment clau, va radicalitzar la CNT.

Es podia parlar de terrorisme d’estat, o no hi havia un sistema repressiu institucional organitzat? Cap a on hauria derivat el moviment obrer sense tanta repressió?

Casa Lepoldo ha protagonitzat la vida del Raval des dels temps convulsos de les lluites obreres passant per la prostitució, la reforma urbanística, la immigració i ara el turisme. Essent una casa de menjars econòmics, va viure el pistolerisme.

Continuo buscant escenaris de la ciutat convulsa dels anys vint. Enfilo la bici cap a Arc de Triomf per l’Avinguda de la Catedral, la seu de Foment del Treball, Avinguda Francesc Cambó, carrer dels Metges.

Segueixo pels carrers Carders, dels Tiradors, Comerç, Passeig Pujades...els escenaris de la Barcelona de les lluites obreres són per tot.

Fins i tot l’edifici dels jutjats construir als anys quaranta i avui buit i tancat, te una esperpèntica relació amb el moviment obrer.

Un es fa pistoler per idealisme o per diners? Em cal la opinió de l’Anna Punsí, periodista experta en el tema.

El primer que li cal a un pistoler és una arma, o sigui que vaig a buscar-la. M’han parlat de l’Hugo, un armer professional i de màxima serietat i solvència.

Passejo els meus dubtes pel metro. Serviré jo per fer de pistoler? És una sortida professional per a temps de crisi?

Definitivament no serveixo. L’època del pistolerisme queda enrere. Vull creure que avui som més civilitzats. La violència m’esgarrifa.

carreteressecundaries_reus_mapa
Mostra un mapa més gran

Descarrega't l'arxiu PDF amb la ruta i el mapa

Aquesta és la ruta que hem fet avui amb la bicicleta... però segur que ens hem deixat molts racons per veure. Els coneixeu? Podeu deixar-nos els vostres comentaris al bloc.
Teniu fotografies? Envieu-nos-les a carreteressecundaries@xtvl.tv.

Pàgina 1 de 2


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl